Galeria de metges

En aquest servei, el 1946, Paravisini pateix una ràdio dermitis a les mans i es decideix a marxar als Estats Units per operar-se. No és en va. Del seu contacte amb els hospitals americans sorgeix la vocació per la Cirurgia Cardíaca tot i que, abans decidir-se a fer Medicina, pensava en fer Enginyeria, la seva veritable vocació. Els viatges a l’estranger són constants per visitar diferents centres especialitzats en Cirurgia del cor dels Estats Units, Dinamarca o Japó, entre d'altres.

L’any 1954, el doctor Josep Paravisini es considera definitivament format en Cirurgia Cardíaca, una especialitat encara inexistent al nostre país. Torna per incorporar-se a l’Escola de Cardio-Angiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona fins a la seva dissolució el 1971. En una època políticament difícil, on les malalies de cor es diagnostiquen però no s’operen, Paravisini no pot fer gaires intervencions i les que fa són en un quiròfan pràcticament clandestí. La controvèrsia i rivalitat que provoca, fa que el govern li prohibeixi. Finalment, aconsegueix que l’autoritzin a operar els seus malalts a l’Hospital del Sagrat Cor. Mentre tant, malgrat el cost afegit de desplaçament i estada, altres pacients de la Seguretat Social els envien a Madrid perquè els operi el Dr. Martínez Bordiu, marquès de Villaverde. Però, en inaugurar-se la nova Residència de Francisco Franco, Paravisi s’ofereix per operar-los gratuïtament al nou hospital. Tot i així, no és fins el 1969 que el nomenen oficialment cap de servei de Cirurgia Cardíaca i és el moment en que pot organitzar-lo al nivell dels més prestigiosos del món.

Paravisini practica la cirurgia experimental amb gossos i duu a terme les primeres operacions a cor obert amb circulació extra corpòria, molt més segures que les que es fan pel mètode d’hipotèrmia profunda. També, és l’autor del segon implant de marcapassos que es fa a Espanya (1964) fins a convertir-ho en una pràctica generalitzada en la dècada dels anys 1970 i al seu servei, en capdavanter. Al marge de la pròpia especialització, fa incursions en l’Urologia i practica una nova tècnica d’autotransplantament de ronyó (1967). És, també, el primer en fer un cateterisme cardíac de Forssman i en realitzar electrocardiogrames intraventriculars. Només l’any 1950, presenta 18 comunicacions per explicar aquesta nova pràctica. Esdevé, també, pioner en practicar la lligadura de la cava inferior en la insuficiència congestiva irreductible. També, opera la primera coartació aòrtica amb èxit a Espanya (1955) o les dues primeres intervencions amb hipotèrmia superficial a Catalunya a cor parat i obert (1951-1956). Però, sobretot, és innovador en intervenir digitalment a cor tancat les estenosis mitrals per via dreta, una tècnica molt més segura per als pacients. Evita les freqüents embòlies de la via esquerra i que no actuaven en l’aparell sub-valvular: es coneix com la tècnica Bailey-Paravisini (1954).

L’any 1958 és president de l’Associació de Cardiologia i Angiologia. Membre fundador de la Sociedad Española de Cirugía Torácica y Cardiovascular i de la revista d’aquesta societat (1967). José Paravisini desenvolupa una intensa activitat de divulgació i formació de l’especialitat. Participa en nombrosos cursos, jornades i conferències tant a nivell nacional con internacional. Paravisini destaca perquè organitza els congressos i convida els cirurgians cardíacs de més renom mundial del moment. Entre d’altres, imparteix el primer curs sobre el marcapassos cardíac a Espanya (1974). És membre honorífic de la Societat Catalana de Cirurgia Cardíaca.

José Paravisini es casa el 1948 amb Elvira Marsans i tenen la seva filla Antònia, familiarment, Tània. Home vitalista, és molt afeccionat a la música i pertany al Cercle de Liceu. És, també, un gran esportista, bon esquiador i tennista. De fet, és reelegit president del Real Club de Tenis Pompeya de Barcelona en diferents ocasions. És patró de vela i capitaneja el seu PUMA 39, el vaixell amb el que sovint s’arriba fins a Menorca. Igualment, gaudeix del motociclisme i l’automobilisme.