Galeria de metges

Fill del magistrat José María García-Valdecasas i d’Àngela Santamaría, després de fer les primeres lletres a Còrdova, Almeria i Màlaga, estudia el batxiller a l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid i es titula l’any 1926 amb premi extraordinari. Tot seguit, comença la carrera de Medicina a la Universitat de Madrid (UM) on es llicencia el 1932. Encara estudiant i més interessat per la recerca que no pas per la clínica, assisteix regularment a l’Institut de Fisiologia que dirigeix el futur polític Juan Negrin (Las Palmas de Gran Canària, 1892 – París, 1956), catedràtic d’aquesta disciplina a la UM, amb qui col·labora el seu germà més gran, el metge José María García-Valdecasas (Granada, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1987). Paral·lelament, Francisco García Valdecasas ha estat alumne intern i, després, serà metge resident a la càtedra de Farmacologia que regenta Teófilo Hernando (Torreadra, 1881 - Madrid, 1976, de qui sempre es considerarà el seu deixeble.

L’any 1933, becat per la Junta d’Ampliació d’Estudis, Francesc García-Valdecasas viatja a Alemanya per fer una estada de dos anys a la Universitat de Gottingen al costat del professor Hermann Rein (1898-1953), destacat fisiòleg considerat 12 vegades per obtenir el premi Nobel de Medicina, amb qui publica dos treballs. De tornada a Madrid el 1935, presenta la tesi doctoral La vitamina C y las cápsulas suprarrenales, treball preparat a l’Institut Tècnic de Farmabiologia amb el qual obté premi extraordinari. Aquest mateix any, opta sense èxit a la convocatòria d’oposicions a la càtedra de Farmacologia de Madrid, un fracàs inesperat perquè, com ell mateix explica, els altres concursants–companys als què sovint ajudava en les seves feines amb Negrin i Hernando- no li feien ombra. Molt decebut, poc després, opta i guanya la plaça de professor ajudant a la mateixa càtedra de la Universitat Central.

Després de la Guerra Civil, torna a la seva plaça de professor adjunt a la càtedra de Fisiologia que dirigeix el professor José María Corral García a la Facultat de Medicina de la UM fins al 1940, any en què guanya l’oposició a la càtedra de Farmacologia de la Universitat de Barcelona, plaça en què hi roman la resta de la seva vida. En la presa de possessió de la càtedra, se li adjudica també la de Fisiologia mentre no arriba el titular. Durant tots aquests anys, són desenes les tesis doctorals dels seus deixebles que dirigeix, com també són nombroses les seves conferències sobre diferents aspectes de la Farmacologia i la Fisiologia.

Docent brillant tant a les aules com en les seves publicacions, és autor del Manual de Farmacología que es publica per primer cop el 1950 amb molt d’èxit i és reeditat periòdicament fins al 1978. García-Valdecasas és, també, un brillant investigador, segurament el més destacat i actiu de la Facultat de Medicina de Barcelona de la seva època. És el creador d’una potent escola de farmacòlegs que en gran nombre, ocupen les càtedres de l’especialitat de les universitats espanyoles com, per citar-ne alguns, els doctors Salvà Miquel, Laporte Salas, Bartolomé Cuenca, Gibert Rahola, Jané Carrencà, Erill Sáez i Xavier Forns. A la càtedra de Valdecasas es fa un treball experimental de qualitat que determina una producció científica intensa alhora que s’impulsen diverses iniciatives que tindran un gran impacte en el futur de l’Hospital Clínic com és, per exemple, la creació d’un Servei de Transfusió Sanguínia que organitza Armengol Perecaula i que, més endavant, dirigeix Castillo Cofiño.

Fundador i director de l’Escola Professional de Farmacologia Clínica el 1962, dirigeix també la Secció de Farmacologia de l’Institut d’Investigacions Mèdiques de la Diputació de Barcelona, a més de ser conseller i vocal de ple del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) així com conseller nacional d’Educació. El 1960, García-Valdecasas és vicerector de la Universitat de Barcelona fins que, el 1965, és nomenat rector i ocupa el càrrec fins al 1968, durant una època de notable conflictivitat estudiantil que li causa moltes preocupacions i l’obliga a prendre decisions que no eren aprovades per tothom. Durant el seu rectorat, el 1965, García-Valdecasas impulsa la creació de l'Escola Professional d'Anestesiologia, adscrita a la càtedra de Farmacologia, que dirigeix Dionis Monton. Encara el 1965, crea la càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona i, dos anys després, promou la restauració de l'Estudi General Llulliano, llavor del que avui és la Universitat Ramon Llull de les Illes Balears.

El 1961, Francesc García-Valdecasas és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i, el 1966, ho és de la de Medicina. En aquesta última, ingressa amb el discurs que titula La transmisión clínica en las sinapsis adrenérgicas. Al llarg de la seva vida, García-Valdecasas rep nombroses distincions com les Grans Creus de l’Orde d’Alfons X el Savi, del Mèrit Naval, de l’Orde d’Isabel la Catòlica i la Medalla Narcís de Monturiol de la Generalitat de Catalunya de l’any 1989.

Casat amb Julia Salgado Peñarredonda des del 1939, el matrimoni té 10 fills, dos dels quals continuen la nissaga mèdica iniciada per Francisco García Valdecasas Santamaría: el ginecòleg Manuel García-Valdecasas Salgado i el cirurgià Juan García-Valdecasas Salgado. A la tercera generació, trobem les ginecòlogues Bàrbara García-Valdecasas Vilanova i Carlota García-Valdecasas Durall.