Galeria de metges

Estudia Filosofia a Girona i Medicina a Cervera, València i Barcelona, universitat en la qual es llicencia l’any 1831. Tot seguit, s’instal·la a Olot on fa de metge de l’Hospital de Sant Jaume i s’hi està fins al 1855. Un any abans, es troba formant part de l’Ajuntament d’Olot i consta el seu projecte de construir uns banys públics a la vora del riu Fluvià que, segons la seva proposta, es podien finançar amb la caritat dels pagesos transportant els materials de construcció en els seus carros alhora que les despeses de l’obra es podrien pagar amb l’emissió d’unes accions que es reembossarien amb targetes per utilitzar els banys. El 1845, aquest establiment comença a funcionar fins al 1855, any en què els banys es reubiquen a l’edifici de l’Hospital d’Olot.

És el mateix any 1855 quan Pau Estorch se’n va a Mataró en ser nomenat professor del Col·legi Valldemia que acaba de fundar el capellà escolapi Ermengol Coll de Valldemia. El 1856, consta que és soci acadèmic i cap de la secció de ciències de l’Ateneu Mataronès. Coincideix, també, amb la publicació del darrer recull de Poesies, quart y últim repich, editat a Mataró amb el pseudònim de 'Lo Tamboriner del Fluvià' tal i com ja apareix en els tres anteriors impresos a Girona i encetant la col·lecció amb el títol Poesias el 1851. El segon que es titula Poesias, Segon repich surt el 1852 i el tercer, Poesies. Tercer repich el 1855. Es tracta d'una sèrie de poesies de to festiu i humorístic que s'apleguen en aquests quatre petits volums que, en la seva segona edició del 1859, titula també Poesies però subtítolada Corregida y augmentada ab un petit repiconet.

A Mataró, a més, Pau Estorch continua exercint de metge, tret d’un temps que retorna a Olot i col·labora amb La Aurora Olotense, periòdic fundat pel mataroní Teodoro de Mena, llavors secretari del jutjat d’Olot i director d’aquest setmanari que és considerat el primer olotí. És, a més, autor de diverses obres teatrals, narratives, històriques i didàctiques entre les quals destaquen Elements de poètica catalana i diccionari de la rima que publica el 1852 i Gramática de la lengua catalana del 1857. Algunes de les seves obres es publiquen pòstumament com La Instrucción del Obrero que es publica el 1872 després d'haver-se llegit en sessió pública del mateix any a la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País en homenatge al seu soci de mèrit i medalla d'or.

El 1858, es trasllada a Barcelona on resideix fins a la seva mort que succeeix el 22 de juny de 1870. En aquest temps, publica diferents articles al Diario de Barcelona com la Pedra escurçonera, la seva primera referència a l’antídot per a les mossegades d’animals verinosos com l’escurçó o els gossos rabiosos, teoria que també recull en l'opuscle El imán de los venenos ó sea tratado de la piedra escorsonera o serpentina, su origen, aplicación, usos, etc. Es tracta d’una memòria que presenta a les Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Madrid, Barcelona i París però que va ser força mal considerada perquè pretenia que aquesta “pedra”- construïda amb asta de cérvol per la seva capacitat absorbent i astringent- xuclés el verí que estigués sobre les ferides. Amb el nom Antihidròfobon, Estorch elabora aquestes pedres escurçoneres a casa seva, al carrer d'Escudellers número 78 de Barcelona.

Tres germans de Pau Estorch són també olotins destacats. Josep, el gran, estudia lleis a la Universitat de Cervera on és professor, exerceix com advocat a Olot i diputat a Corts en les Constituents del 1837. En Miquel, llicenciat en Jurisprudència a la Universitat de Barcelona, marxa a Cuba on guanya una càtedra de matemàtiques a Puerto Príncipe. En Francesc, advocat per la Universitat de Barcelona, publica una òpera còmica en dos actes i compon un seguit de simfonies, misses, cançons i himnes.

L'Ajuntament d'Olot distingeix Pau Estorch i Siqués incloent-lo a la Galeria d'Olotins Il·lustres l'any 1915, essent el seu un dels tres primers retrats que inauguren aquest aparador de grans personalitats olotines.