Galeria de metges

Fill del metge Salvador Sarró, estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1923. Inicia la seva carrera professional com a metge titular de Sant Antolí i Talavera, comarca de la Sagarra, on exerceix des de setembre del 1923 a març del 1924 i després passa dos anys com a metge de la Sala de Medicina de Francesc Esquerdo a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

El 1925, la vocació per la Psiquiatria el duu a Viena, becat per la Fundació Alejandro Von Humboldt de Berlín on estableix contacte amb els neuròlegs i psiquiatres més prestigiosos de l’època com són els professors Julius Wagner Von Jauregg, Schilder, Stransky, Wilhelm Reich i, especialment, amb Sigmund Freud, de qui Ramon Sarró és l’únic deixeble espanyol que té en vida. També, és deixeble d’Hellen Deutsch, especialista amb qui es psicoanalitza tot i que torna a Barcelona el 1928, distanciat de la psicoanàlisi. Llavors, Ramon Sarró Burbano inicia el tractament amb electroxocs. Posteriorment, utilitza els psicofàrmacs als quals considera simples tranquil·litzadors inespecífics. Defensa punts de vista holístics encara que minimitza el paper de la biologia en la gènesi de les malalties mentals enfront de factors espirituals.

Ramon Sarró és nomenat metge auxiliar de l'Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona el 1929, metge psiquiatre de l'Institut Psicotècnic de Barcelona el 1930 i, també, metge-psiquiatre de la Sala d’Homes del Sanatori Psiquiàtric de Nostra Senyora de Montserrat de Sant Boi de Llobregat durant el període de 1932 al 1936. Aquest any i fins al 1952, és nomenat cap de la Clínica de l'Institut Mental de la Santa Creu i, a més, guanya l’oposició a cap del Dispensari d'Higiene Mental i Toxicomanies de la Direcció Provincial de Sanitat de Barcelona l’any 1949.

Doctorat en Medicina amb la tesi La Psicologia de l'Esquizofrènia. Pensament presimbòlic i existència mítica en l'esquizofrènia per la Universitat de Madrid el 1931, dos anys després, guanya l’oposició de professor adjunt de la càtedra de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona que dirigeix Emili Mira i, el 1950, és nomenat catedràtic en guanyar el concurs d’oposició. Des de la seva càtedra, Sarró desenvolupa una important obra de síntesi entre diverses tendències psiquiàtriques alhora que manté una intensa activitat acadèmica i una gran projecció professional. Malgrat tot, no arriba a crear una veritable escola psiquiàtrica. El 1967, a més, Sarró assumeix el càrrec de professor encarregat de la Càtedra d'Història de la Medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació. És substituït pel seu deixeble, Joan Obiols.

Assistent a nombrosos congressos nacionals i internacionals de l’especialitat, és destacable el viatge d'intercanvi cultural i científic que Ramon Sarró emprèn per l'Amèrica Llatina, costejat per Cultura Hispànica, en el que visita Argentina, Brasil, Xile, Perú, Uruguai i Veneçuela, països on dóna una sèrie de conferències. D’orientació predominantment humanística, successivament, marcada per una crítica a la psicoanàlisi, una devoció envers la figura de Josep de Letamendi, un interès envers una orientació antropològica- existencial de la Psiquiatria i, en darrer terme, per l’estudi dels deliris parafrènics i el que ell denomina els mitologemes.

Persona sociable, comunicativa i molt activa, Ramon Sarró participa en nombrosos projectes de creació de revistes professionals. El 1936, junt amb els doctors Joaquim Fuster, Eduard Tolosa i Irazoqui, funda la Revista de Psiquiatría, Neurología i Dominios afines de Barcelona, de curta durada degut a la Guerra Civil i, quan acaba, és fundador i secretari general de Medicina Clínica de Barcelona, revista que dirigeix Agustí Pedro Pons. Si més no, la seva publicació fonamental és la Revista de Psiquiatría i Psicología Médica de Europa y América Llatina, que funda el 1953 i s'edita fins al 1985.

La projecció professional de Ramon Sarró Burbano el fa objecte de nombroses distincions i nomenaments com el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on ingressa, el 1963, amb el discurs El Sistema mecánico-antropológico de José de Letamendi o el de president del Primer Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana del 1970, en l’àmbit català en què, l’any 1960, és un dels signants de defensa i divulgació de la llengua catalana i, el 1987, és un dels catalans recompensat per la seva “Dedicació a Catalunya” amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Internacionalment, com a membre de la majoria de les societats científiques psiquiàtriques, esdevé president de l’Associació Internacional de Psicoteràpia Mèdica i vicepresident de la Secció de Psiquiatria i Psicologia Mèdica de la Unió Mèdica Mediterrània. És corresponent de la Societat de Neuropsiquiatria i Medicina Legal de Lima, membre honorari de la Societat de Psiquiatria d’Uruguai, soci d’honor de l’Associació Austríaca de Psicoteràpia, membre del comitè executiu de la Federació Mundial de la Salut Mental i de l’Associació Reial de Psicologia Clínica britànica. President, també, de la Lliga Europea de Salut Mental, és nomenat Oficial de Palmes de les Acadèmies Franceses el 1969, quan ja era posseïdor d’una Creu d'Oficial de Salut Pública francesa des del 1952. Gran Creu de l'Orde Civil de Sanitat d’Espanya del 1956, és nomenat president d'honor de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria l’any 1976 i, tres anys abans, és distingit amb la Creu Provincial de Sanitat de la Diputació de Barcelona del 1973.

Casat amb l'editora Blanca Martín Zamorano, tres dels seus quatre fills continuen la vocació psiquiàtrica de Ramon Sarró: Artur (Barcelona, 1933-2008), Albert i Blanca Sarró. Dels vuit néts, sis són metges, tres d’ells psiquiatres. Col·leccionista erudit i bibliòfil, llega els documents, imatges i la seva valuosa col·lecció de llibres a la Biblioteca de Catalunya.