Galeria de metges

Fill del dentista Jesús Campmajó Grimal amb consultori al barri del Clot, l’Antoni ha d’interrompre els estudis de segona ensenyança en esclatar la Guerra Civil però, just quan acaba, reprèn el batxillerat a l'Institut Balmes on és company d’estudis del, també futur metge i historiador de la Medicina com ell, Pere Vallribera.

Comença la carrera de Medicina el curs 1945-1946 i, aviat, decideix que vol especialitzar-se en Otorinolaringologia (ORL) i, acabat el tercer curs, entra com alumne intern a la càtedra d'0RL que regenta el professor Casadesús a l'Hospital Clínic on s’hi està tres anys com estudiant i, quatre més, després de llicenciar-se en Medicina el 1952. Quan Casadesús es jubila, Antoni Campmajó segueix a la càtedra al costat del professor Josep Maria Roca de Viñals, com a encarregat de la càtedra.

A l’Hospital Clínic, Campmajó és metge ajudant fins al 1956, any em que arriba el professor Adolf Azoy que acaba de guanyar a Madrid la càtedra de Barcelona. Campmajó opta a una oposició per una plaça de metge del Servei d’ORL de Joaquim Abelló Roset a l'Hospital de Sant Pau. La guanya i pot ingressar a l'Hospital de Sant Pau, on Antoni Campmajó realitza plenament la seva vocació mèdica. S'hi està més de trenta anys. Primer, com a metge auxiliar i, a partir del 1964, com a metge adjunt amb nomenament oficial després de guanyar el concurs d’oposició. Com a caps del Servei, successivament, té els doctors Abelló Roset, el malaguanyat Andreu Pinart i, finalment, Gabriel Capellà, amb qui comparteix llargs anys de treball i d’amistat.

El 1972, obté el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb una tesi sobre el doctor Botey Ducoing, primer especialista en ORL de l’Estat espanyol, que es titula Proyección científico-histórica del Dr. R. Botey. Col·laborador honorari de la Unitat Docent de l’Hospital de Sant Pau, Campmajó és professor ajudant de l’UAB on a partir del curs 1974-1975, esdevé professor associat d'0RL. També, és professor de l’Escola d’Infermeria d’aquesta Universitat. Justament, el 1974, obté l’usdefruit de la “Beca Dr. Botey Ducoing”.

La seva inquietud i curiositat científica, porten Campmajó Tornabell a introduir-se en la Medicina de l’Esport, convertint-se en especialista el 1970 i dedicant-se a estudiar la problemàtica otorinolaringològica dels diferents esports, moment a partir del qual esdevé l’especialista que atén els malalts d’elit d’aquesta patologia.

Membre de la Societat Internacional de Medicina Esportiva i de la Federació Internacional de Medicina Esportiva, a més de ser Delegat de la Secció de Foniatria de l’Associació Catalana d'0RL, Antoni Campmajó i Tornabell és vocal de la Societat Catalana d’Història de la Medicina i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya des del 1977.

Home d’accentuada vocació humanística, ja d’estudiant té una notable afició musical que el duu, amb altres estudiants de la Facultat, a organitzar caramelles i a integrar-se en grups corals. Ben aviat, també, s’interessa per la Història de la Medicina i, més especialment, per la de la seva especialitat. Membre de l’Associació Espanyola de Periodisme Científic, el doctor Campmajó té un notable interès per l’activitat divulgativa i, des del 1954, es dedica a la producció d’articles mèdics que es publiquen a la premsa general de més tiratge de Catalunya com La Prensa, Tele-Exprès, Diario de Barcelona i La Vanguardia Española, etc. Escriu, també, a revistes mèdiques com Revista Menarini i Medicamenta o de caràcter religiós com Cataluña Cristiana”. Una activitat que inicia quan encara és estudiant i que compagina al llarg de tota la seva carrera, també, és l’assistència a gairebé un centenar de cursos i congressos de les seves especialitats. De fet, el 1950 ja assisteix als cursos de la Facultat de Medicina de Barcelona sobre Tumors maligns en O.R.L. i Patologia dels sins nasals o els darrers de 1975: VI Curs de Rinologia a l’Hospital de Sant Pau i al II Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana. I encara el 1984, imparteix una Jornada sobre acúfenos a la Facultat de Medicina.

Prova del seu interès per tots els aspectes de l’ORL, es la seva dedicació a fer reviure la diada de Sant Blai, patró dels otorinolaringòlegs i festa tradicional que s’havia perdut. Ell fa que es torni a celebrar el Sant Blai i congrega tots els otorinolaringòlegs en una festa de germanor on també es lliuren uns premis de l’especialitat.

L'any 1984, l'Hospital General de Catalunya crida Antoni Campmajó, motiu pel qual demana l’ excedència de l’Hospital de Sant Pau i se n’hi va. Aquesta decisió comporta per a ell, un augment de la seva activitat i d’estrès que potser afavoreix l’aparició inesperada d'un vessament cerebral que li causa la mort el 18 de maig de 1986, als 59 anys.