Galeria de metges

Fill del veterinari Agustí Pumarola, inspector de Sanitat i Higiene Pecuàries a Vilafant de l’Alt Empordà, Tomàs Pumarola acaba el batxillerat a l’Institut de Figueras el 1907 per ingressar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1914. Dos anys abans, estudiant de quart curs, obté el tercer premi del I Certamen Mèdic Escolar que convoca l’Institut Mèdic Social de Catalunya, concurs que guanya el seu company Jaume Peyrí Rocamora.

El 1916, la Corporació municipal nomena Tomàs Pumarola Julià metge supernumerari amb el número 20 de l’escalafó i comença a exercir a l’Institut Municipal de Beneficència. Especialitzat en l’Aparell Respiratori, obre la seva consulta privada al primer pis del número 582 de la Gran Via de les Corts que, a finals dels anys 1920, ha guanyat una acreditada fama. Integrat en la professió des de molt jove, és soci i vocal de junta de l’Institut Medicofarmacèutic de Catalunya, esdevenint secretari general de la institució fins a l’any 1923.

Interessat per la política i militant d’Acció Catalana Republicana (ACR), acabada la Dictadura de Primo de Rivera, Tomàs Pumarola inicia la seva activitat política com a president de l’Ateneu Català Republicà del districte sisè de Barcelona. El 1934, essent conseller delegat d’ACR, és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb la Coalició d’Esquerres Catalanes que encapçala Carles Pi Sunyer. Detingut com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934, quan Companys proclama la Independència de Catalunya, és alliberat i torna a presentar-se a les Eleccions del 1936. Pocs dies després de l’”Alzamiento Nacional”, Pumarola Julià és el delegat de l’Ajuntament a la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que, incautat pel govern català durant els anys del conflicte bèl·lic, rep el nom d’Hospital General de Catalunya. Altres membres del Consell Hospitalari són Tomàs Tusó, Salvador Armendares, Joan Cordomí i Lluís Bosch-Avilés. En el seu exercici com a regidor municipal, Tomàs Pumarola ocupa diferents càrrecs fins al 1938, quan és nomenat conseller ciutadà de governació.

Al final de la Guerra, Tomàs Pumarola marxa a França des d’on, en esclatar la 2ª Guerra Mundial, embarca al Port de Marsella cap a Amèrica del Sud. Salpa en l’“Alsina”, buc de mercaderies sobrecarregat de jueus centreeuropeus i dels darrers republicans exiliats que fugen de l’amenaça feixista. Mancat del “Navy Cert” britànic, l’Alsina no pot creuar l’Atlàntic i és aturat a Dakar, a l’actual Senegal on, com la resta de passatgers, Tomàs Pumarola és internat primer al camp de refugiats de Sidy-el-Ayashi i, després, al de Kashba, proper a Casablanca. Finalment, obtenen el permís per sortir en el vaixell portuguès “Quanza”, enviat pel govern mexicà i atraquen a Veracruz 453 dies després de sortir de Marsella. El passatge d’aquest vaixell, entre els quals es troba el primer president de la 2a República Espanyola Niceto Alcalá Zamora, arriba a l’Argentina el 28 de gener de 1942.

Tomàs Pumarola s’instal·la a Buenos Aires i exerceix la medicina privada entre la colònia espanyola exiliada, motiu pel qual també fa de metge de capçalera del seu amic i president republicà Alcalá Zamora. A més, és gerent d’uns laboratoris farmacèutics argentins en els quals hi té participació com a soci amb, entre d’altres, Pere Domingo Sanjuan. Però, abandonen la societat LETI el desembre de 1953. El 5 d’octubre de 1954, Pumarola sol·licita l’alta al Col·legi de Metges de Barcelona i l’obté el dia 18 del mateix mes, motiu pel qual, abandona l’exili i torna a Catalunya el 1956.

Casat amb Francesca Busquets Mariné, Tomàs Pumarola Julià té dos fills metges Agustí Pumarola Busquets i Fèlix Pumarola Busquets, ambdós han donat origen a la tercera generació mèdica integrada pels germans Tomàs i Josep Pumarola Suñé, per una banda, i, per l’altra, Fèlix i Agustí Pumarola Segura.