Psiquiatre, historiador i home d’àmplia cultura
Biografia
Fill d’un metge de família Jaume Parellada Gallart i de Josefina Feliu Feliu, de petit viu a Tiana, Vilada i Jorba abans que els pares s’instal·lin a Barcelona on estudia el batxillerat i, després, la carrera de Medicina des del 1929, llicenciant-se el 1936. Des de ben jove, s’interessa per la literatura, la filosofia i la història. Acabada la guerra, després de guanyar una oposició, entra com a metge intern a la Clínica Mental de Sta. Coloma de Gramenet per formar-se com a psiquiatre, essent deixeble d’Emili Mira i de Bel·larmí Rodríguez Arias.
El 1947, Dídac Parellada és nomenat director de l’Institut Psiquiàtric Femení de Sant Boi i s’hi està fins al 1971. Forma Escola i crea la revista Informaciones psiquiátricas, que s’edita des del 1955 fins al 1971. Aquest any, el criden per dirigir la Clínica Mental de Sta. Coloma. Paral·lelament, entre 1944 i 1968, és professor de l’Escola d’Assistents Socials i, més endavant, amb la mort del professor Joan Obiols, és nomenat professor encarregat de la càtedra de Psiquiatria durant del curs 1980-81. Poc abans, el 1978, s’ha doctorat amb la tesi Aportació a l'estudi de l'evolució psiquiàtrica en el segle XX: analitzada a través de les revistes de l'època.
Soci i vocal de la junta de l’Ateneu Barcelonès, pronuncia nombroses conferències sobre temàtica psiquiàtrica però també cultural a la seva seu i a altres institucions com a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià. El 1986, ingressa a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on llegeix el discurs Metges escriptors de Catalunya amb resposta de l’acadèmic i psiquiatre Ramon Sarró Burbano.
Dídac Parellada i Feliu, que és president de la Lliga Espanyola d’Higiene Mental i, també, de la Societat Catalana d’Història de la Medicina, rep l'Encomana de l’Ordre del Mèrit Civil el 1971 i la Creu d’Oficial d’Honor del Gran Premi Humanitari de França el 1981.
Els qui el van conèixer afirmen que era “home senzill, pacient i de molt bon humor. Impulsor de la cultura i enemic de la malaltia, de la maldat i de la desgràcia en general. Al·lèrgic a la trencadissa i mantenidor sistemàtic de l'esperança. El doctor Dídac Parellada navegava per damunt d'optimismes i de pessimismes. El seu tracte era molt cordial, i malgrat els sotracs de la vida i especialment la seva anorreadora malaltia, hi havia en ell, sempre, un somriure bondadós, una ironia que afalagava amb tota la humanitat possible”.
MBC
