Galeria de metges

Neix al si d'una família benestant de Barcelona -terratinents, empresaris, advocats i notaris- sense cap relació amb la Medicina a la què Joan Maria Vilaclara Mir es dedica per estricta vocació en contra del criteri familiar que el duia a ser l’hereu de la casa. Acabat el batxiller a les Escoles Pies de Sarrià l’any 1924, ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1932 amb la qualificació d’excel·lent. Mentre estudia, és alumne intern al Servei de Medicina Interna del professor. Francesc Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. El 1933, aprova les oposicions a metge militar de la primera promoció del cos de la República Espanyola alhora que supera les oposicions a metge de la marina mercant, ambdues amb el número 1. El 1934, completa la seva especialitat en Medicina Militar a l'Acadèmia de Madrid. Seguidament, el destinen com a tinent al Marroc on s’hi passa gairebé dos anys fent de metge a diferents destins de la Legió i Regulars com Melilla, Tetuan i El Rif.

El 18 de juliol de 1936, Vilaclara és de permís a Barcelona i es posa a disposició del seu superior a la plaça, un comandant d’Intendència que -juntament amb altres tres tinents, un coronel de mutil.lats i el coronel Escobar de la Guàrdia Civil- són els únics militars de carrera a Barcelona que no s'uneixen a la sublevació contra la República liderada pel General Goded. Mantenen la Capitania General de la plaça comandada pel General Llano de la Encomienda que tampoc s’alça contra la República. Passa tota la Guerra al bàndol republicà a diverses destinacions militars i civils fins al maig de 1939. Instaurada la Dictadura, Vilaclara és sotmès a un Consell de Guerra acusat de donar suport a la Insurrecció. Resulta absolt d’aquest càrrec però el condemnen a passar vuit mesos en un batalló de treballadors pels serveis prestats als republicans però no li comporta l’exclusió de la carrera militar. Joan Vilaclara reingressa al servei actiu, ascendeix a capità i és nomenat director de l'Hospital Militar de Figueres. Finalment, el 1943, li obren un expedient de depuració i és expulsat de l'exèrcit per 'actividades y pasado impropio de un oficial del ejército español'.

A partir del 1944, abandonada la carrera militar, torna com a metge adjunt al Servei de Medicina Interna del doctor Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. S’especialitza en Endocrinologia i Nutrició i arriba a ser un dels màxims experts en aquesta matèria de la seva època. Entre 1944 i 1953, entra en contacte amb personalitats de la medicina espanyola com Marañón, Jiménez Díaz i Laín Entralgo i comparteix amb ells una visió humanística de la Medicina. El seu tracte, li serveix d’impuls per estudiar Història i Filosofia sense abandonar la pràctica hospitalària.

El 1953, es nomenat cap del recent creat Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital de Sant Pau, convertint-se en el primer director d’un Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'estat espanyol, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació el 1980. Abans, participa en nombrosos cursos, seminaris i congressos de l’especialitat a Espanya, Portugal i Itàlia, primer. Després a França i Gran Bretanya fins a principis de la dècada dels seixanta que ja viatja com a conferenciant a Nord Amèrica. L’any 1964, és convidat a participar al Cinquè Congrés Internacional de la Federació de Diabetis que té lloc a Toronto sota la presidència del Premi Nobel Best, un dels descobridors de la insulina. Paral·lelament, Joan Vilaclara exerceix una intensa pràctica clínica privada i pública, tant a la seva consulta particular com als centres de la Seguretat Social.

El 1979, Joan Vilaclara és rehabilitat en el grau que per escalafó li correspon a la carrera militar, el de coronel. Aquest mateix any, també, rep l’homenatge de companys i deixebles en reconeixement a la seva tasca i celebrant les seves noces de plata com a cap de servei, entre els que hi ha els seus cinc adjunts, els doctors Gonçal Lloveras Vallès, Francesc Morer Fargas, Francesc Bosch Llopart, Josep Soldevila Bosch i Josep Maria Pou Torelló, per citar-ne alguns, a més de la jove doctora Susana Webb Youdale.

Autor de nombrosos articles, comunicacions, treballs i llibres sobre Nutrició i, en especial, sobre la diagnosi i el tractament de la diabetis mellitus. Membre de l’ Acadèmia de Ciències Médiques de Barcelona, a més d’ocupar altres càrrecs, presideix les Societats Catalana i Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició. El 1947, és elegit acadèmic corresponent supernumerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on, el 1952, disserta sobre El aspecto endocrino de la obesidad. A més, és nomenat Col.legiat d'Honor del Consell de Col·legis de Metges d’Espanya en reconeixement al creador d’una Escola d’Endocrinologia que ha format bona part dels especialistes en Endocrinologia i Nutrició del país i també estrangers.

Distingit amb la Creu al Mèrit Militar amb Distintiu Blanc i Distintiu d’Or a més de amb la Medalla de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Joan Maria Vilaclara Mir mor a Barcelona el 15 de febrer de 1990 en la intimitat familiar després de lluitar bona part de la seva vida contra l’EPOC.