Galeria de metges

Estudia i es gradua en Medicina a Cervera el 1775, quan l'escolasticisme més tradicional encara planeja sobre aquesta Universitat. Sense dades dels primers anys de la seva activitat, el podem situar exercint a la seva vila de Santa Coloma de Queralt, on neix el seu fill Antoni, qui també serà metge.

A partir de 1783, Carles Nogués fa de docent en aquella universitat, en un moment en que l'accés al professorat ve determinat més pels antecedents polítics del candidat que no pas per la seva formació científica. En el cas de Nogués, un conjunt de Quaestiones medicae, publicades entre 1784 i 1795, permeten seguir la seva trajectòria des de l'accés a la càtedra d'Institucions mèdiques fins a la de Matèria mèdica de la que demanarà l'excedència per poder allistar-se a l'exèrcit, iniciant un seguit de nomenaments sense passar per les preceptives oposicions. Aquest fet fa pensar en la presència d'una mà protectora tot i que no ha estat identificada fins ara. Tant bon punt s'incorpora a la Guerra Gran -la del Rosselló- és consultor dels Hospitals Militars de Catalunya. Poc després, el 1796, és destinat a Algesires, on escriu una memòria sobre la pesta al Marroc i sovinteja viatges a la capital de l'estat i a Cervera donant suport al projecte d'unificació de metges i cirurgians en contra del criteri de la Universitat de Cervera a la que segueix representant.

El 1799, creada la Facultat Reunida i, paral·lelament, el Reial Col·legi de Cirurgia Mèdica de Burgos, Nogués és el primer vicedirector, càrrec que li permet assolir un sou molt gratificant amb honors de Metge de Cambra i situar un ventall de professors catalans -amics i companys de l'exèrcit- al seu voltant. L'experiència, però, no dura massa a causa del restabliment, dos anys més tard, de les tradicionals facultats de Medicina, la nova separació de Medicina i Cirurgia i la jubilació, el 1804, de tots els professors que no eren cirurgians llevat de Nogués. Torna a Barcelona per ocupar els dos càrrecs més representatius de la Medicina a Catalunya vacants per la mort de Vicenç Mitjavila el 1805: d'una banda, el de subdelegat de Medicina succeint l'extingit Protomedicat i, de l'altra, la segona càtedra de Clínica de l'Escola Mèdico-Pràctica, dotada amb uns quants llits de l'Hospital de Santa Creu, que comparteix amb Francesc Salvà i Campillo.

El 2 de maig del 1808, present a Madrid com a vocal de la Junta per la reforma de la Medicina, participa en els fets de la Puerta del Sol. Malferit del maluc dret, és atès per Josep Capdevila, Francesc Fabra i Tomàs Ventosa, companys seus residents a la capital. Aviat, el nomenen protometge dels exèrcits d'Aragó i de Catalunya i publica un formulari per a l’ús dels Hospitals Militars. Reintegrat a la vida civil, prenen més cos els atacs de caire polític que l’acadèmic Francesc Sanponts difon en un pamflet contra Nogués que el qualifica de desertor i traïdor a la Universitat de Cervera. Alhora, des de Madrid, és defensat per personalitats polítiques i religioses.

Nou anys més tard, no sé sap si en relació a les conseqüències de la greu ferida que havia patit, el llibre d'òbits de la Parròquia del Pí de Barcelona testifica que Carles Nogués mor a causa d'una “inapetència” el 21 de gener de 1817 al seu domicili del carrer de Bonsuccés.