Galeria de metges

Neix a Barcelona el 25 d’octubre de 1932, fill de mestres de Sarrià. Entre 1949 i 1955 cursa els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona (UB), en gran part gràcies a una beca de la Comisaría Nacional de Protección Escolar, atorgada en reconeixement del seu expedient acadèmic excepcional. Guanya una plaça d’intern per oposició i es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari.

Realitza estudis de postgrau a l'Escola de Cardiologia de la UB, dirigida pel professor Joan Gibert Queraltó, on obté l’especialització en cardiologia el 1958. Compagina aquests anys de formació amb la tasca de metge intern al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic i com a becari del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Patronato Ramón y Cajal. El seu tema de recerca és l’aterosclerosi, sota la direcció del Dr. Ignasi Balaguer Vintró. Aquest interès per les malalties cardiovasculars associades a l’arteriosclerosi el porta, el 1959, a cursar estudis a l’Institute of Cardiology de la Universitat de Londres, dirigit pel Dr. Paul Wood. Posteriorment, es trasllada a Nova Zelanda, al Wellcome Research Institute de la Universitat d’Otago, sota la direcció del professor Frederick H. Smirk. Durant tres anys, aprofundeix en aspectes de la hipertensió arterial, publica diversos treballs i prepara bona part de la seva tesi doctoral.

Es reincorpora a Barcelona el 1963 al servei del Clínic, dirigit pel Dr. Gibert Queraltó, i obté una plaça de professor ajudant de classes pràctiques a la Càtedra de Patologia Mèdica C. Defensa la seva tesi doctoral el 1965, obté també el títol d’especialista en medicina interna i, poc després, s’incorpora al servei d’oncologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (HSCSP), dirigit pel Dr. Antoni Subias Fages. L’objectiu inicial és organitzar l’oncologia clínica, però aviat es veu involucrat en el procés de modernització de l’HSCSP, que en aquell moment s’inicia al Servei d’Urgències.

Amb la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1968 rep l’encàrrec del rector, el professor Vicens Villar i Palasí, de planificar l’ensenyament de la Patologia Mèdica. Després de diversos contractes interins, el 1970 accedeix a la categoria de professor titular. L’any 1974 és nomenat director del Servei de Medicina General, que havia estat dirigit successivament pels Drs. Francesc Esquerdo Rodoreda i Alfred Rocha Carlotta. Coincidint amb aquest nomenament, el servei canvia el nom de “medicina general” a “medicina interna”.

El Dr. Nolla viu en una època en què la medicina interna ha de redefinir el seu paper en uns entorns hospitalaris, on les especialitats mèdiques van adquirint protagonisme, gràcies a la introducció de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada vegada més sofisticades. Ell considera, tot i que no tothom hi està d’acord, que la medicina interna ha de seguir el mateix camí i ha d’anar-se desglossant en àrees de coneixement més específiques. Per aquest motiu, en el seu servei es creen les unitats i seccions de cures intensives, infeccions, hematologia clínica, reumatologia, geriatria, hipertensió, lípids, metabolisme fosfo-càlcic, psicosomàtica i SIDA.

Des de la seva incorporació a l’HSCSP, s’involucra en aspectes organitzatius. Això el porta a ocupar el càrrec de director mèdic de l’hospital en tres períodes diferents i, entre el 1987 i el 1991, fins i tot el de gerent. És en aquesta època quan la Generalitat de Catalunya s’incorpora com a patró de la Molt Il·lustre Administració (MIA), sense que l’hospital perdi els seus principis fundacionals. També és nomenat per la Conselleria de Sanitat director de Plans Sectorials, càrrec que exerceix entre el 1982 i el 1984.

Els qui el coneixen en destaquen un comportament molt “britànic”: mesurat en els comentaris, amb un llenguatge polit, humor finíssim, sense aixecar mai la veu i educadíssim en el tracte. Explica molt bé la justificació de les seves decisions i busca el consens, evitant en tot moment actuar de manera autoritària, malgrat els càrrecs als quals accedeix.

Es jubila el 1997 i mor el 14 de novembre del 2002.