Galeria de metges

Neix a Barcelona, fill d'Ignasi Puiggarí, corredor de canvis, i d'Eudalda Iglesias. Abans d'estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, cursa filosofia, botànica i matemàtiques. Completa la carrera el 1849 i exerceix com a metge a la ciutat comtal. El 1853, casat recentment amb Rosa Solà Ballester i amb un fill, intenta establir-se a Madrid, però la intensa competència entre metges a la capital espanyola el força a buscar altres oportunitats.

El 1859, es trasllada a Prats de Rei (l’Anoia) per exercir com a metge titular, malgrat no rebre el reconeixement oficial. Durant aquest període, es va interessar pels estudis botànics que dugué a terme a Prats de Rei, Igualada i Vic. Fou deixeble del fundador de l’Escola Botànica catalana el també metge Antoni Cebrià Costa i Cuixart.

Com a resultat de les queixes d’alguns residents del poble on exerceix −que consideraven que el seu salari anual de 5.000 reals era excessiu− ha de marxar de la població sense ser nomenat metge titular. El 1861, el govern de Madrid, paga els seus endarreriments de 12.000 reals. Joan Ignasi Puiggarí exerceix a Vic abans de tornar a Barcelona el 1870. Poc després d'establir-se novament a Barcelona, es produeix una epidèmia de febre groga en la qual participa activament en el tractament dels pacients. En reconeixement a la seva tasca rep una de medalla de l’Ajuntament de Barcelona pels seus serveis.

El 1870, s’uneix a la Sociedad Española de Historia Natural. Durant els anys següents, publica investigacions sobre les algues microscòpiques de Barcelona i és autor d’altres comunicacions científiques dins d'aquesta important entitat naturalista. L'any 1874, forma part de la comissió organitzadora d'una exposició de flors, plantes i rams, promoguda per l'Associació del Foment de la Producció Nacional, de Barcelona.

Durant els primers anys de la restauració borbònica (1874 -1877) emigra amb la seva família al Brasil. El 1878 s'estableix a Apiaí, a la serra de Paranapiacaba (estat de Sao Paulo). Fidel a la seva vocació botànica continua la seva recerca en l'estudi de les criptògames, principalment molses i líquens.

La seva obra escrita és: “Carta de don Juan Ignacio Puiggarí, establecido en Apiahy” (1879), “Noticias sobre algunas diatomeas y otras algas microscópicas observadas en Barcelona” (1881) i “Noticia sobre algunas criptógamas nuevas halladas en Apiahy” (1881).

Malgrat la llunyania, Joan Ignasi Puiggarí segueix en contacte amb altres botànics i els envia els resultats dels seus treballs. S’escriu amb destacats biòlegs i liquenòlegs europeus com Adalbert Geheeb, Jean Étienne Duby, Johannes Müller Argoviensis i el micòleg Carlos Luis Spegazzini. Spegazzini és un dels que en donà més difusió a les seves troballes, tot publicant l'any 1889 l'obra “Fungi Puiggariani”. També, manté correspondència científica amb el seu amic Frederic Trèmols i Borrell, al qual envia nombroses mostres d’espècies desconegudes. Interessat per les ciències naturals en general, dedica també la seva recerca a l'estudi dels insectes, en especial els ortòpters.

Des del 1877 forma part com acadèmic i corresponsal a Sao Paulo de la Secció d'Història Natural de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

L'any 1892, després de molts anys exercint la medicina i la botànica participant en diverses activitats públiques, decideix establir-se a Sao Paulo, on vivien els seus fills Ignasi, Felícia i Ramon. En aquesta ciutat és anomenat membre de la secció de botànica de la “Comissão Geografica e Geologica do Estado de São Paulo”. Mor allí l’estiu de 1900.

Malgrat tanta dedicació a la botànica, Joan Ignasi Puiggarí no va ser un escriptor prolífic i molts dels seus descobriments (noves espècies i gèneres) els van publicar altres científics que li dedicaren el nom de diferents fongs, falgueres, molses, líquens, algues i altres plantes. Com a resultat, Joan Ignasi Puiggarí segurament és el metge català a qui es deu un nombre més gran d'epònims i un dels botànics més prestigiosos dels darrers dos cent anys.