Galeria de metges

Miquel Ferrer Prats va néixer al barri del Raval de Barcelona. El seu pare, en Miquel Ferrer Dalmau, tenia una botiga d'electrònica i fotografia a l'Eixample i la seva mare, la Conxita Prats Lorenzo era mestra d'escola. Estudià el batxillerat al col·legi dels Jesuïtes de Casp i començà la carrera de medicina, en paral·lel amb la de química, a la Universitat de Barcelona l'any 1946, on es llicencià el 1952. El festeig amb químiques va durar poc més d'un any lectiu.

Encara que és conegut com a psiquiatre, i així ho confirma l'únic títol d'especialista que ha tingut mai, en Miquel Ferrer és internista de formació. Medicina interna general, li deien aleshores. L’interès per la psiquiatria fou tardà i forçat.

La seva primera activitat assistencial fou com a metge ajudant internista, sense cobrar, a la Clínica Mèdica B (aleshores can Soriano) de l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. Allí va conèixer a la que seria la seva dona, una practicant -avui seria una DUI- de les consultes externes del mateix departament que es deia Maria Teresa Martínez Areces.

Aquest fet va ser el desencadenant de l’interès d'en Miquel Ferrer per la psiquiatria. Perquè encara que feia treballs per a un petit laboratori farmacèutic, Medea, i substitucions més o menys llargues a la plaça d'endocrinologia que el seu amic Josep Antoni Salvà Miquel tenia a l'ambulatori del carrer Manso, clarament això era insuficient per a fonamentar l’economia d'una jove parella, sobretot a la dècada de 1950.

L'any 1954 el Sanatori Psiquiàtric de Nostra Senyora de Montserrat de Sant Boi de Llobregat va convocar dues places de metge de guàrdia. Miquel Ferrer s'hi presentà, guanyant-ne una.

Dos anys després, la parella es va casar.

Malgrat tot, mai va deixar de fer de metge. La seva sempre plena consulta de capçalera, de metge de barri, a Galvany així com l'activitat gratuïta en el seu antic barri del Raval i en el dispensari de beneficència dels Camils al carrer Més Baix de Sant Pere en són testimonis fefaents.

En el Sanatori Psiquiàtric va anar pujant de categoria laboral i, després d'un temps de sotsdirector / director adjunt al director mèdic Joan Juncosa Orga, l'any 1974 fou escollit per votació de la Junta Facultativa, director mèdic.

Durant els anys de director i els que precedeixen també va impartir classes de psicofarmacologia a l'Escola Professional d'ATSs Psiquiàtrics de Sant Joan de Déu, en aquell temps pionera de les especialitats infermeres.

El càrrec de director mèdic li durà fins a l'any 1981, amb un acabament tumultuós que l'obligà a dimitir per profundes diferències amb la Junta de Govern i la Diputació Provincial de Barcelona. L'administració provincial era l'obligada per llei a fer-se càrrec de l’assistència psiquiàtrica i no fou fins més tard que l'assumí la Generalitat de Catalunya.

Encara ressonaven els moviments nou-psiquiàtrics de Basaglia i la seva frustrada antipsiquiatria, i de la psiquiatria democràtica italiana que vingueren després dels anglosaxons, socials i comunitaris. Eren temps d'ideologització de l'assistència psiquiàtrica.

Quasi d'ençà que acabà la carrera va treballar setmanalment als Laboratoris Medea. Integrat al Departament Tècnic és el responsable de la redacció de molts dels textos dels 'prospectes' dels seus productes, en col·laboració estreta amb el seu amic el reconegut farmacòleg Josep Antoni Salvà Miquel.

Com a metge i sobretot com a psiquiatre és un pragmàtic que no es casa amb cap escola. Agafa de cada una allò que creu que al pacient més li convé segons, les consideracions i circumstàncies bio-psico-socials.

Probablement, també degut a la seva formació clínica prèvia, les seves històries mèdiques eren considerades de gran qualitat, clares i concises, on queden detallats la descripció fenomenològica, l'orientació diagnòstica, el diagnòstic diferencial, i la pauta terapèutica, psicofarmacològica o no, instaurada. També l'anàlisi del curs clínic.

En Miquel Ferrer Prats no té obra escrita de relleu. No és un teòric de la psiquiatria. Malgrat això, és cridat a xerrades i comunicacions tant en congressos nacionals com internacionals. Una de les raons és el seu paper en la sectorització de l'atenció psiquiàtrica de Catalunya, segons la xarxa de partits judicials amb CAPPs (Centres d'Atenció Primària Psiquiàtrica) i centres d’internament de referència que s'inspirava en la divisió per comarques i vegueries de l'atenció sanitària de la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. En aquell temps, una tasca pionera on el seu pragmatisme d'internista alguna cosa hi devia tenir a veure.