Galeria de metges

De família de metges, estudia medicina a Madrid. Antonio Mendoza, amb la seva activa participació en la 1ª Guerra Carlina, als front del País Basc, Castella i Catalunya, guanya una plaça de metge militar. Primer, destacat a terres tarragonines. Després, cap el 1839, a l’Hospital Militar de Jonqueres de la ciutat de Barcelona .

Aviat destaca per l’esperit inquiet i rebel, el coneixement dels idiomes cultes i per estar al dia de les publicacions mèdiques estrangeres, la qual cosa és extraordinària a la Barcelona del moment. De tal forma, quan es crea la Societat Mèdica d’Emulació de Barcelona, Mendoza és nomenat secretari i resulta el principal impulsor de les seves revistes: El Repertorio Médico i Repertorio Médico Farmacéutico.

Sota la influència del seu amic, Pere Mata, el 1844, se li confereix una càtedra d’Anatomia General i Descriptiva. Dos anys després, obté la d’Anatomia Quirúrgica, Operacions i Embenatges.

Mendoza és el catedràtic que dóna impuls definitius per introduir la medicina positivista a Barcelona, la medicina científica que s’està practicant a Europa amb la implantació de nous mètodes d’anatomoclínic, experimental i estadístic. No arriba, però, a desenvolupar una escola d’experimentació pròpia perquè no disposa mai dels recursos adequats. Si més no, Antonio Mendoza facilita que els seus alumnes adquireixin els coneixements teòrics alhora que introdueix les pràctiques de microscòpia, d’analítica química i, fins i tot, estableix que es facin les primeres històries clíniques escrites de forma sistemàtica. Enemic declarat de qualsevol doctrina que no s’avali científicament, es declara, especialment, en contra de l’Homeopatia.

El fet de ser políticament progressista, lliurepensador i de caràcter intransigent, el fa enemistar amb molts dels altres catedràtics i –molts especialment- amb Letamendi. Per raons semblants, pateix els entrebancs que li posa la jerarquia eclesiàstica que dirigeix l’Hospital de la Santa Creu. En el seu anecdotari personal, es pot destacar els noms que posa als seus fills: Celso, Galeno i Trótula. O que -en una mostra de suport a Cerdà, llavors poc acceptat per la burgesia barcelonina- ell construeix la primera casa de l’Eixample de Barcelona.

Tot i així, mor a una torre de Sant Gervasi, fugint dels calors de l’estiu de Barcelona, víctima d’una malaltia cardíaca que l’ha afectat en els darrers anys.